Sense esperar res...
"Sense esperar res té la ment i la personalitat controlades, sense cobdícia; actua, però sempre de manera irreprotxable... Ell no té cap vincle, és lliure, la ment centrada en la saviesa, les seves accions, realitzades com a ofrena, no deixen cap rastre." (Bhagavad Gita)Sobre la pau.
(Extracte de les idees de la reunió de l’EdF del dia 16.01.04 sobre el tema de la pau. Sessió per a presentar el “Col·loqui filosòfic” que organitza la Plataforma per la pau de Blanes el dia 22 de gener. Resum no consensuat elaborat per en Josep M. Carbó)
1. La paraula pau pot tenir diferents accepcions. Una d’elles és un estat de tranquil·litat i equilibri desitjable.
2. Però no ens referirem aquí a un estat o situació sinó a un procés o procediment per actuar davant els conflictes. “La pau és el camí” deia Gandhi. Quan diem això no estem entenent pau com un estadi o lloc on arribar sinó com una actitud. No és un lloc sinó una manera de viatjar. (No pertany al regne dels fins sinó dels mitjans)
3. La pau així entesa, és una actitud que s’activa davant una relació inharmònica. Només quan apareixen situacions de conflicte o d’enfrontament (de manca d’equilibri o tensió entre dues instàncies, persones, grups, països) podem actuar de forma pacífica.
4. Definim l’actitud de la pau com aquella que percep, sent, pensa i actua buscant sempre el bé de les parts en conflicte. O sigui que som pacífics quan estem a favor del tot i no contra una part perquè veiem la globalitat superior que formen les parts. Hem de buscar una solució o resposta que satisfaci els anhels de les dues parts. (Que no sempre vol dir donar la raó a les dues parts o buscar la manera de que les dues parts obtinguin el que demanen. )Anar a favor de tots és difícil perquè estem acostumats a concebre sempre les coses com separades o enfrontades. Unes exclouen les altres. Sembla que el bé d’una part és el mal de l’altra i que forçosament ha de ser així. Però l’actitud de la pau és la que sap que no és així i busca una solució d’ordre superior que englobi les legítimes aspiracions finals de les parts.
5. En la nostra vida quotidiana podem trobar tres nivells de conflictes.
5a. Conflictes entre pobles i estats. (Aspiració a la pau mundial) Anar a favor de totes les parts en conflictes d’aquest nivell exigeix una aposta clara per la democràcia. L’aplicació a nivell mundial d’un sistema democràtic de govern entre els pobles, és el camí per augmentar la justícia i poder treballar de forma pacífica. Només amb esperit clarament democràtic podem treballar a favor de tothom en els conflictes a nivell mundial.5b. Conflictes entre persones o grups. (Aspiració a la pau social) Per buscar respostes a favor de tots en els conflictes entre persones o grups necessitem desenvolupar l’amor. L’amor és l’actitud que t’eixampla la visió del conflicte i et permet pensar i actuar a favor de tots.5c. Conflictes amb un mateix. (Aspiració a la pau interior) Per poder superar els conflictes interiors sense haver de castrar o negar cap de les nostres potencialitats, és a dir actuant a favor de tot el nostre ésser, és necessari desenvolupar l’autoconeixement.
6. Així doncs, consciència democràtica, amor i autoconeixement són les actituds que ens permetran ser eficaços quan plantegem de forma pacífica (a favor de tots) la resolució dels conflictes.
7. També tenim la convicció que és difícil tenir actituds democràtiques sense amor a les persones i també és difícil estimar sense tenir un coneixement de nosaltres mateixos. Així doncs, l’estructura de les actituds de la pau van de l’individu al món. (Els homes en pau amb ells mateixos creen un món pacífic mentre que costa pensar que un món en pau impliqui persones amb pau interior.)
Girona, 14 de gener de 2004
Sobre la llibertat individual:
(Conclusions de la reunió de l’EdF del dia 27.09.04)1. Llibertat és sinònim d’elegir, escollir o decidir. (No ens va quedar clar si era una capacitat, un dret, una voluntat o un estat. No ens va semblar rellevant seguir buscant)
2. Hi ha llibertat responsable i llibertat irresponsable. La llibertat responsable, que és la desitjable, és aquella que ens permet escollir o decidir qualsevol cosa mentre no entrem en contradicció amb els nostres valors més íntims.
3. Els nostres valors personals seran tant millors quant més orientats estiguin al bé.
Girona, 28 de setembre de 2004
Sobre la frugalitat.
(Conclusions de la reunió de l’EdF del dia 18.07.05) Definim frugalitat com l'actitud de sobrietat i senzillesa del que viu la vida com si fos un pas, un trànsit. És una virtut la frugalitat? En la nostra societat consumista, la frugalitat no es valora, però malgrat tot, té aspectes molt interessants com ara: Qüestiona els hàbits de consum. Sabem que el nostre sistema es basa en el consum i que potser una frugalitat generalitzada i radical col·lapsaria la nostra societat. Ja sigui com a testimoniatge crític o com a pràctica transformadora, la frugalitat porta a considerar noves maneres d'organització econòmica que segurament facilitarien l'aparició d' alternatives més justes i solidàries. Et posa en contacte amb les necessitats. El plantejament de la vida frugal augmenta la consciència de les teves necessitats i qüestiona els hàbits consumistes que hem adquirit. Aquí apareix la qüestió de quina és la resposta més frugal a les nostres necessitats. La resposta podria ser: La que requereix menys despesa de recursos. La menys acaparadora. (la menys aferrada, la que prefereix "usar" a "tenir"). Com es fa per ser frugals?Tendint-hi. És una actitud que ens orienta a prendre decisions més que uns seguit de conductes ja fixades.Acceptant les necessitats materials i culturals que la societat ens imposa però restringint i valorant la qualitat (cal apreciar-la sense arribar al luxe superflu) i la quantitat del que consumim. Què pot esperar la persona frugal? D'entrada no seria un model de vida valorada socialment però un estil de vida frugal podria qüestionar la societat, donar testimoni de coherència i crear vincles entre els que opten per aquest valor.L'alienació en el treball:
Sobre el tema de l'alienació en el treball, tractem els següents aspectes:
A) En l'actual sistema econòmic, l'alienació en el treball és inevitable?
Hi ha com a mínim dos factors que la condicionen. Per una part l'actitud personal i els valors del treballador i per una altra el tipus de feina. Hi ha persones més resistents a l'alienació i feines més alienants que altres.
B) L'alienació en el treball és sempre negativa?
Depèn. Una excessiva alienació dificulta el creixement personal i fa que les decisions econòmiques es prenguin en funció del benefici. Per altra banda una identificació molt alta amb la feina pot també dificultar la creativitat i el creixement en altres àmbits.
C) Com podríem evitar en el possible l'alienació en el treball?
Triant la feina per vocació i no tant per la rendibilitat. Interessant-nos personalment i implicar-nos amb la feina que hem trobat. Aportant idees i iniciatives per fer la feina més creativa i complementària amb el nostre projecte personal de vida.
La creativitat
Respecte al tema de la religió, pensem que cal distingir clarament la religió de l’espiritualitat.
Entendrem per religió el fenomen social i ideològic de construcció de paradigmes pre racionals amb finalitats explicatives i d’ordenació social.
En aquest sentit al llarg de la història ha servit per a donar cohesió a les societats, ordenar la seva conducta ètica, satisfer les expectatives mundanes i transmundanes, suplir l’absència de la ciència lògico-racional i atorgar sentit a una existència incerta.
Espiritualitat es pel contrari la recerca filosòfica (en sentit etimològic d’amor al coneixement”) quan transcendeix la raó. És la via del coneixement interior (“coneix-te a tu mateix”), la recerca de la veritat, la bellesa i el bé des del ésser total (no només amb el pensament). Busca més la il·luminació que la comprensió, la consciència que la ciència, el ser que l’actuar.
En totes les cultures s’ha donat aquest camí espiritual, molt sovint lligat a la religió, però no sempre tancat en el context religiós. Totes les religions han començat amb grans intuïcions espirituals i poc a poc han sigut devorades per la religió dogmàtica. L’espiritualitat però s’ha mantingut dins les religions amb els corrents místics (mística cristiana, sufisme, tantrisme,...)
Podem trobar doncs persones espirituals i religioses (buscadors del coneixement que segueixen ritus o accepten paradigmes ideològics socials); persones espirituals i no religioses (que busquen el coneixement però no s’adscriuen a cap institució d’àmbit social religiós); persones no espirituals i religioses (que no es preocupen pel coneixement transcendent però segueixen les normes socials de les religions) i persones no religioses ni espirituals.
La religió es diferencia de l’espiritualitat en que aquella és pre racional i aquesta post racional. La religió busca sobretot satisfer les necessitats emocionals i socials de les persones (per això té tanta importància la comunitat dels creients i l’acció social de les esglésies) No supera les proves racionals ja que es fonamenta en una fe obedient i sumisa; desconfia de la raó perquè és irracional. És el caldo de cultiu ideal del fonamentalisme i el fanatisme. Infantilitza l’home i no el deixa créixer.
L’espiritualitat en canvi busca la satisfacció dels anhels més elevats, no tem la raó sinó que l’aborda i la transcendeix (és transracional) Es viu de forma íntima i individual i es fonamenta en l’autonomia i l’aventura del coneixement. No es sotmet a cap dogma o norma social i s’orienta directament a la realització.
Sota aquesta distinció un xic maniquea i expressament simplista a fi d’exemplificar una diferència d’essència (no de matís) podem veure amb claredat que el futur desitjable de la religió seria la seva desaparició. L’espiritualitat en canvi hauria d’expandir-se.
Les funcions que fa la religió actualment les hauria d’assumir la societat civil madura i democràtica: l’acció de justícia social, de crítica al capitalisme, d’ètica humanista,... ha de ser tasca de la comunitat de ciutadans perquè són objectius socials clarament polítics i econòmics. Cal educar els ciutadans en els valors de la solidaritat i la justícia, no com un imperatiu transcendent sinó com una exigència del nou estadi evolutiu de la humanitat. (els drets humans tenen més legitimitat que els 10 manaments perquè són fruit de la maduresa i la decisió lliure dels humans i no una imposició divina).
Mentre la societat evoluciona a nivell social, els individus han d’evolucionar a nivell espiritual. La pervivència de la religió és la pervivència de la nostra immaduresa social (col·lectiva) i espiritual (com a individus).
Girona, novembre de 2003.
Aquest text elaborat per alguns membres de l'EdF a partir d'una conferència que vam escoltar, va servir de document base per a la sessió del mes de desembre.